Impecable cançó que porta el nom del primer disc d'aquesta banda d'Oakland, folk rock i alt-country amb referències musicals d'artistes en la línia dels Richmond Fontaine, Delines, Smog, Damien Jurado entre d'altres. (7/10)
Torna Mike Campbell & The Dirty Knobs amb un disc que s'obre amb la sòlida "No Regrets", una nova cançó que ens fa viatjar a l'etern record musical de Tom Petty & The Heartbreakers.
L'àlbum ha estat gravat als Hocus Pocus Studios de Los Angeles i coproduït per Mike Campbell, George Drakoulias i Martin Pradler. (8/10)
“Tom was kind of like Dylan in that way,” Campbell says. “He would set up a rhyme, and you’d think, ‘Oh, he’s going to use this word next,’ but he’d come up with something much cooler. I always thought that was something I’d like to emulate". MIKE CAMPBELL
*************************
ROBYN HITCHCOCK
I'm This Thing
THE CONFUSER
2026 - TINY GHOST
El londinenc ha gravat "The Confuser" (el seu vint-i-cinquè LP) a Nashville (on viu) de la mà de Brad Jones seguint amb fidelitat i orgull el seu estil que beu de la psicodèlia/pop rock amb referències artístiques com Lennon (principal referent), Syd Barrett i alguns altres de la seva època favorita, els seixanta.
Cançons que recorden els seus inicis amb els Soft Boys o com "I'm This Thing" que em porta a pensar en els Squeeze i el Nick Lowe més pop.(8/10)
“I’m not just some sort of old public school dilettante floating around the South Bank or whatever,” Hitchcock protests, unbidden. “Making it work in Nashville means I actually am a real musician songwriter in the real musician songwriter town. And I think, ‘OK, I actually did do this!’ I wanted to go to Nashville when I, as a 13-year-old boarding school boy, heard those Dylan records he made here. And a mere 60 years later, here I am!” ROBYN HITCHCOCK
**************************
LENNY KAYE
The Things You Leave Behind
GOIN' LOCAL
2026 - YEP ROC
El que va ser guitarrista del grup de la Patti Smith (que surt aquí com a convidada) i creador del "Nuggets" el mític recopilatori de grups de la psicodèlia de finals dels seixanta, presenta ara als setanta nou anys el seu disc de debut.
Bona música que té cançons amb lletres tristes com sentim a "The Things You Leave Behind", i temes a l'estil heartland rock que recorden artistes en la línia de Willie Nile. (7/10)
"I always hope that there is a generation gap. I don't believe that music was, quote, "better then." Music belongs to the moment. I would not want people to venerate the music that I grew up with, or even that I make now. I believe that music exists as the soundtrack of our present time". LENNY KAYE
Si pensem en tres grups fonamentals de l'indie rock i pop fet al Canadà a partir de la primera dècada del XXI aquests son The New Pornographers (Vancouver), Arcade Fire (Montreal) i Broken Social Scene (Toronto) el grup col·lectiu liderat per Kevin Drew.
Remember the Humans arriba 24 anys després del clàssic You Forgot it in People i dins de la varietat del seu indie art rock tan personal destaca aquest single amb la bona interpretació de Hannah Georgas. (8/10)
Els COLA (COST OF LIVING ADJUSTMENT) són un trio de Montreal que presenten el seu tercer LP.
A Forced Position sentim post punk que mira els vuitanta, Hedgeitting té notes i ritmes de shoegaze, i els aires dels Strokes es noten a l'encomanadissa Skywriter's Sigh.
Correcte proposta dins d'aquest variat repertori.(7/10)
Per trencar una mica el fet d'entrar tres discos de cop torno cap enrera i vaig fent posts d'un, dues o tres novetats segons el moment i les ganes!.
Fa més de quaranta anys de la seva aparició encara que no va ser fins a principis dels noranta quan la parella de Brooklyn es fa popular després de signar per Elektra.
Si hi ha una banda que es pot dir musicalment eclèctica aquest seria els TMBG amb el seu art pop, power pop, folk rock, indie pop, jazz, infantil, etc..., vaja, que fan tot bé sense destacar especialment en res. (7/10)
3 CANÇONS
WU-TANG
El single i millor tema del disc amb clares referències a Elvis Costello.
NEW WAVE WILL NEVER DIE
Interessant títol d'una cançó totalment oblidable.
Pas a pas i des de fa un parell d'anys aquesta banda de Manchester ha anat guanyant adeptes i "Kick Stones" possiblement sigui la única cançó que ens avancin del primer LP que sortirà a l'agost.
Millor grup al Emergent Talent Competition 2025 del Glastonbury, signen per Island Records i apareixen al Later...with Jools Holland, tot plegat una magnífica targeta de presentació. (8/10)
****************************************
THE CASES
Mr.Penny
2026 - THIS FEELING RECORDS
The Cases és un quartet de Preston, ciutat al nord de Manchester, que
acaben de presentar el seu primer EP.
Brillant mostra de fer i tocar aquestes cançons de britpop/indie mod en la tradició dels Jam, Housemartins, Rifles, Spitfires i tants altres grups. (7/10)
No tenia idea ni havia sentit que el grup del Mersyside liderat pels Skelly anaven a treure un nou àlbum, i pel que he llegit ha estat una sorpresa una mica a l'antiga (sembla), treure un únic Lp sense varietat de formats i posar-lo directament a la botiga, el que no és tan antic és que estigui aquí a Spotify.
De títol 388 , el número té relació a una gravadora antiga, la Tascam-388 que han utilitzat amb aquest disc d'onze cançons de pop folk amb neo psicodelia i fins i tot amb un parell de temes rocksteady com el destacat "Let The Music Play", primer single del LP.
Els Coral continuen fidels al seu estil i la seva quasi obsessió per mantenir el culte als anys 60 com es segueix sentint en aquest nou treball. (7/10)
Els anglesos tornen nou anys després de la mort del seu batería amb noves cançons i sota l'unic nom de Little Barrie, i amb Easy Eye Sound el segell discogràfic de Dan Auberbach.
Destaca Barrie Cadogan amb el seu gran treball a la guitarra afrontant un repertori que va des de la psicodelia/garatge passant per el blues/jazz elèctric i el power rock trio.
Si els primers discos produïts per l'Edwyn Collins aportaven el so natural de garatge i rock&roll, aquest produït per Rupert Lyddon (un desconegut per mi) sona com més elaborat musicalment i amb interessants detalls d'estudi.(8/10)
Una de les coses que em va bé (encara que tinc més feina, jajaja!) en el nou format de tres novetats és que puc fer grups en línia musical i posar novetats que no hagués posat abans com és el nou dels germans D’Addario.
Alguna premsa especialitzada escriu molt bones coses d'aquest nou treball que per mí és un disc ben fet i produït, però que de nou sembla un "remake" amb una evident falta d'originalitat i personalitat en la part artística i creativa.(6/10)
Els Squeeze presenten nou disc que segons expliquen s'ha creat a partir de demos i notes que els llavors molt jovenets Difford & Tilbrook van crear, això passava al 1974 quatre anys abans de treure el seu primer àlbum.
Bon treball que sona a producció teatre/cabaret/opera rock, com si el Glam, Bowie, Queen i els Kinks dels setanta gravessin junts. Mojo li posa un 10 encara que ho trobo una mica exagerat. (7/10)
Al dos mil vint-i-tres van editar un nou LP després de quaranta anys sense passar per l'estudi i ara tornen de nou amb aquest magnífic àlbum que ens porta als anys de brillantor del jangle pop escocès que feien bandes com ells, els Orange Juice o els Aztec Camera en aquell curt espai de temps de plenitud musical i creativa.
"This is....The Bluebells" és un bon disc on principalment és la construcció de melodies les que destaquen com en aquesta "¡No pasarán!" que també ens aporta un excel·lent document gràfic o "A Monochrome Set" un altre dels meus temes favorits. (8/10)
Un altra banda de meitat dels anys vuitanta i que la seva producció discogràfica va ser mínima , en aquest cas no van gravar cap Lp, és la dels londinencs The Loft que es van dissoldre amb algún single fet i seguidament encapçalats per Peter Astor (que ha gravat bastants àlbums en solitari) crear The Weather Prophets.
L'any passat van treure el seu primer disc pel segell Tapete i ara arriba la nova entrega amb cançons que van del jangle pop (molt Lloyd Cole) i de tocs garatge com també ens porten el record dels T.Rex a "Sad Comedian". (8/10)
Els veterans Stones no s'obliden mai de fer bones cançons com aquesta "In the Stars", single inclòs en el seu pròxim àlbum de sortida el proper mes de juliol.
El so, aquest riff i tot en general em recorda els Stones del "Tattoo You" i principis dels vuitanta. (6/10)
També el Paul McCartney treu àlbum, en aquest cas a finals de setmana, i ja fa dies que corren dues cançons plenes de nostàlgia, la balada "Days We Left Behind" (el títol ja diu molt) i "Home to Us" un tema amb el Ringo Starr que m'ha agradat força i que té el plus en les veus de cor de la Chrissie Hynde i la Sharleen Spiteri del grup Texas. (8/10)
Toca canviar una mica donat el nombre de novetats interessants que es van editant, per això i a partir d'ara s'anunciaran tres entrades de discos que han sortit o estàn a punt de sortir i que aniran acompanyades d'un petit text amb l'enllaç a la crítica de la gravació feta per d'algúna revista o web de les habituals que veieu per aquí.
Ara compartirem molta més música!
Salut!
KEVIN MORBY
Javelin
LITTLE WIDE OPEN
2026 - DEAD OCEANS
El músic de Kansas City torna amb el que és el seu vuitè LP on mostra el seu grau de maduresa musical amb el suport a la producció de Aaron Dessner (The National) que aporta un toc menys indie en referència a gravacions anteriors.
El disc compte amb la participació de Lucinda Williams a la magnífica "Natural Disaster". (8/10)
Rickenbaker, jangle pop amb mirada posada als Byrds, Big Star, Dwight Twilley o els Go-Betweens en el que és el nou disc de Tim Presley (a.k.a. White Fence), artista de Los Angeles.
Amb una irregular carrera discogràfica que va començar a 2010 el músic torna a tenir el suport de Ty Segall, amic i col·lega artístic que porta el control d'aquest bon treball, i com a mostra sentim aquí aquesta peça amb l'inconfunsible sabor Roger McGuinn.
He sentit que aquest concert de la parella quebequesa es va tornar viral i arribo a ell després de llegir molt bones crítiques del seu segon àlbum, les visites han arribat als 14 milions a youtube...., no està malament.
Amb una posada en escena exòtica (evidentment recorda els Residents), la música navega entre el jazz rock, prog rock com també recorda a Robert Fripp, Adrian Belew i altres, on destaca la misteriosa Khn Poitrine amb la seva guitarra i baix microtonal.
Música indie i en part també mainstream gràcies al món digital, que pel meu gust és excessivament plana i entra sovint amb un estat de bucle repetitiu sense sortida.
Llegeixo a Time Out - "Ellos se definen como una "orquesta de mantra-rock dadá pitagórico-cubista".
The album crackles with muscular guitar lines and dramatic lyrical flashes. With songs written by each of the band’s four members, Total Dive creates a humming world well-populated by Brown Horse’s imagination.PASTE MAGAZINE - REVIEW
Tornen els Uni Boys de Los Angeles en el que és el seu tercer àlbum per Curation Records i on tenim aquest magnífic single amb clip de sabor British que recorda aquella època de mitjans dels setanta , Stiff Records, Graham Parker, Elvis Costello etc.
"Uni Boys won't make anyone forget the Nerves or the Paley Brothers or 20/20, but their work stacks up nicely next to these groups and all the original wavers. Now that they've figured out what kind of band they want to be, the future seems very bright for Uni Boys and the future of power pop". ALLMUSIC REVIEW
"An instantly engaging record born out of its author’s collaborative curiosity, the deliberate avoidance of any pre-recording plan and a determination to embrace change in whatever form, while staring down the uncomfortable emotions that so often attend it." (UNCUT)
La por existencial i el col·lapse social marquen "The Former Site Of" The New Pornographers
El desè àlbum de la banda de Vancouver és massa conscient del que sentim la majoria de nosaltres aquests dies, i en lloc d'actuar com una distracció o una refutació a l'estat del món, ens convida a mirar-lo directament. (PASTE MAGAZINE)
Ja fa alguns anys que vaig sentir aquest grup per primer cop, exactament al 2016 amb l'àlbum "Let Me Get By", el primer per Fantasy.
Han passat deu anys i ara arriben amb aquest "Future Soul" , de portada senzillament horrorosa i repertori que com sempre brilla respectant les rels del Southern Rock & Soul.
El que trobo en aquest treball com també en el directe és que la música em sona com massa mil·limetrada, mecànica, previsible i bastant mainstream, sense voler dir ni molt menys que no tingui qualitat com passa amb aquesta cançó en el que em trec el barret amb l'espectacular solo de Derek Trucks.
Els de Londres tornen amb el seu segon àlbum, un treball elaborat i ben produït on els instruments solistes com el saxo tenor juguen un paper destacat.
La veu em recorda a Bowie i també té una mica d'Adrian Borland i Peter Murphy dels Bauhaus.
Segurament del millor que he escoltat ultimament dins d'aquesta atapeïda fornada de grups en el resurgir del nou post punk britànic.
Tornen els The Nude Party amb nou disc autoeditat i després de tres interessants llançaments amb New West Records.
Influències musicals dels anys setanta, Stones, Glam Rock o Flying Burrito Bros, evidents en aquest tema, i d'altres bandes més actuals com els nostres admirats Dr.Dog.
Gravat, en part, en un estudi temporal al Joshua Tree de California el treball compte amb la participació (només en aquesta cançó del clip) femenina i a les veus de Pearl Charles i Lady Apple Tree.
Un grup sense grans pretensions amb la seva proposta i que sap fer les coses dins de la seva mesura.
Els Cardinals són de Cork (sud d'Irlanda) i les deu cançons que han presentat formen el seu primer àlbum.
En general, la línia del disc és de caràcter post-punk amb tocs (mínims) de folk i accent marcat de rock/grunge alternatiu americà tipus 90s a la segona part del disc.
La gravació m'ha agradat especialment dues de les seves cançons lentes "Masquerade" i "I Like You", i alguna altre com "She Makes Me Real" i "Over at Last", curiosament les que menys m'entren són les més èpiques "Barbed Wire", "Big Empty Heart" i "The Burning of Cork" (aquí semblen Nirvana), totes tres van seguides i han sigut tractades amb clip promocional, són les que diria d'aires de "rock alternatiu americà".
Interessant disc encara que una mica desigual, veurem per on aniran en un futur.
Kula Shaker (el grup de Londres liderat per Crispian Mills) torna amb el seu vuitè àlbum d'estudi, "Wormslayer", reafirmant el seu lloc com una de les bandes de rock més imaginatives que han aparegut a UK els últims trenta anys.
Un remolí de psicodèlia dels anys 60, soul sumptuós, retro-funk i narrativa còsmica marquen de nou el seu camí del qual no s'han desprès mai.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
