Folk Rock de caràcter acadèmic fet per a joves músics en edat de conservatori, tot sona correcte en aquesta proposta amb rels en el so Canterbury, els musicals, la campinya anglesa i Sandy Denny encara que aquest single que obre el disc és pur Beatles.
Una mica hippie sense ser-ho , un disc que pots gaudir o el pots avorrir d'un grup diferent com possiblement únic en el món de la música pop de cambra d'avui, fins i tot és curiós en el segell que l'han editat.
No coneixia els Deep Sea Diver de Seattle com tampoc la seva líder (Jessica Dobson) que ha estat tocant amb els The Shins o de gira amb els Pearl Jam entre altres col·laboracions.
Com ja vàrem comentar aquesta What Do I Know (amb aquesta punxant guitarra)és una de les destacades d'aquest àlbum, un treball d'impecable producció que em recorda el so dels vuitanta amb aquell regust de comercialitat notable i ben feta.
Billboard Heart serà possiblement un dels discos de l'any dins de la música pop rock alternativa.
Una nova proposta del post-punk/gothic/electrònica que s'està fent al Regne Unit és el nou i primer àlbum de la londinenca Jo Jo Orme que es presenta amb el nom artístic de Heartworms.
Si no vaig equivocat aquest és el primer disc que The Horrors editen pel segell Fiction el mateix que va crear Chris Parry, a part de productor y manager dels The Cure entre altres.
Els The Horrors que tenen molt de The Cure com també d'altres bandes anomenades gòtiques tipus Flesh for Lulu van gaudir el seu moment ja fa uns anys amb Primary Colours (2009), i la posterior confirmació que va arribar amb Skying (2011).
Night Life és el setè àlbum del grup i ens porta un post punk electrònic dins del seu camí conegut de sonoritat densa i gòtica.
Després de més de trenta anys de carrera i havent format part dels Screamin' Cheetah Wheelies i els Old Crow Medicine Show entre altres aparicions, arriba el que és el seu seté àlbum en solitari.
Una gravació consistent on s'imposa la magnífica veu de Farris que sostinguda per la brillant exposició dels instruments ens entrega un ferm repertori on soul, blues, gospel i roots rock es troben.
Dels onze temes cal destacar una molt bona versió del Swingin' del Tom Petty & The Heartbreakers sense oblidar altres de pur Southern Rock com aquest Ease On que obre el disc.
Bon nou disc de l'artista de Tennessee que ha estat gravat als FAME Recording Studios,
El músic i productor d'Alabama deixa per un moment la seva banda per publicar aquest nou àlbum gravat als Electric Lady Studios de Nova York i amb la coproducció d'ell mateix i la Gena Johnson.
Isbell només s'acompanya de la guitarra per interpretar els onze temes que narren fets com la seva recent separació i/o reflexions sobre les conseqüències en la seva vida actual i futura.
Crimson & Clay és un dels temes més destacats del disc com es pot comprovar en aquest directe realitzat al The Capitol Theatre Port Chester, NY.
Primer àlbum d'aquest grup de Nottingham (UK) i de nom no gaire encertat, que es presenta amb dotze cançons que tant pot recordar a grups com The Decemberists o els Death Cab for Cutie, per dir algunes similituds.
Drive to Goldenhammer és un disc de producció i so agradable per sentir puntualment sense parar a pensar la seva rellevància en la música d'ara.
El seu primer disc Lost Souls (2000) és una de les meves gravacions favorites produïdes al Regne Unit en els últims 25/30 anys i he anat seguint les gravacions posteriors on normalment escolto influències que em porten a The Blue Nile, Clock DVA, Radiohead o un Shoegazing de banda sonora de cinema negre amb tocs de folk minimalista.
Constellations for the Lonely és un altra entrega essencial del trio de Manchester.
Un treball que està ple de referències del jangle, l'indie, el pub punk dels vuitanta i que té magnífiques cançons que realment enganxen com aquest The Thing Is.
Bon segon disc del grup Cardiff liderat per Owen Williams, cantant i guitarra.
Primer àlbum del grup col·lectiu format entre Londres i Oxford que lidera la veu de Trinity Oksana i que fusiona elements pop/psicodèlics, jazz, krautrock i afro amb sabor hippie retro actual.
Magnífic tema que obre el segon LP en solitari de Benmont Tench i que podria ser (encara que no ho és) un bon record en memòria de Bill Fay (1943-2025), un gran compositor i intèrpret d'aquest tipus de balades.
The Melancholy Season inclou tretze cançons i ha estat produït per Jonathan Wilson.
El músic gal·lès segueix el seu camí on shoegaze/krautrock/psicodelia es troben de nou en el que és el seu tercer LP.
I'm in Lovewith a German Film Star es un tema que van fer popular The Passions l'any 1981 i aqui es titula I'm in Love..., single destacat que ens porta la participació de Dot Allison i
Fa un parell d'anys el grup de Dublín editava el que era el seu segon àlbum i que va estar entre els favorits d'elquartblog , el magnífic Gigi's Recovery.
Blindness manté el so post punk clàssic dels anteriors i fins i tot podem notar un ambient més fosc i cru com l'angoixant Born Into The Fight on sembla que el cantant vagi a treure els pulmons per la boca.
Death of a Giant va dedicada a Shane MacGowan i Man the Van m'ha comentat que és una de les seves cançons favorites d'aquest bon treball dels irlandesos.
La parella de Birmingham va editar el seu primer àlbum fa sis anys i ara de nou de la mà de James Skelly publiquen aquest atractiu From a Distant Place.
Onze cançons on la varietat del pop amb melodies i farcides d'arranjaments els situen en l'espai del shoegazing amb tocs dream pop, uns Ride, o el power pop brillant dels
Quart àlbum en solitari del líder dels Drive-by Truckers que es presenta amb deu cançons produïdes per Chris Funk (dels Decemberists) i on també trobem la participació de Katie Crutchfield de Waxahatchee entre altres.
Temes acústics en la seva major part que van acompanyats de delicats arranjaments de cordes i teclats deixant que la veu narrativa de Patterson Hood aflori.
Pel que he llegit veig que les germanes i bessones Rebecca Lovell , Megan Lovell van iniciar la seva carrera ja fa més de vint anys i jo les he conegut ara a una recomanació de Man the Van.
Repertori rock de rels surenyes (elles són de Georgia) amb guitarres sovint intenses , una mica heavy, un punt Jack White i amplituds sonores amb influències Allman Bros o Tedeschi Trucks Band amb un cert abús de la slap slide guitar en moltes de les cançons.
L'artista de Nashville torna dos anys després del seu exitós Anarchist Gospel deixant en part el folk/roots per passar a un repertori més proper al pop rock en la recerca de nous camins musicals i sense oblidar la crítica política i social de les lletres.
A la producció torna a estar Andrija Tokic (Hurray for the Riff Raff, The Deslondes, Margo Price entre altres) i com principals artistes , Valerie June i Steve Ignorant (Crass , l'històric grup punk anglès).
Com diu l'amic Man The Van : "És una Tracy Chapman , moderna i punk".
Amy Boone i Willy Valutin (cap dels desapareguts Richmond Fontaine), lideren els The Delines de Portland que arriben amb un nou disc de country soul on la veu i l'elegància de les seves cançons es combinen amb arranjaments acústics de tocs sixtes i lletres (de Valutin) de caràcter literari.
Gary Louris presenta el que és el seu tercer àlbum en solitari i aquest cop ho ha fet el catorze de febrer i el dedica a la seva parella.
Amb veu , guitarra, harmònica, puntual piano i amb l'ajuda de bons i mínims arranjaments el músic de Ohio ens lliura un emotiu i esplèndid treball de dotze temes amb cançons com la deliciosa By Your Side.
Els 20/20 és un altre grup en què la seva carrera musical s'ha mantingut desigual amb períodes inactius per a després aperèixer de nou, però tot i això sempre han sigut un referent en el power pop gràcies al seu primer disc 20/20 (1979) considerat un clàssic del gènere.
Ja han passat més de vint-i-cinc anys des que Steve Allen i Ron Flynt van editar Interstate (1998) i ara amb el fill de Ron a la bateria ens porten aquest nou treball d'onze cançons que arrodonèixen un convincent disc. La parella de Tulsa que un dia, com els seus amics Dwight Twilley i Phil Seymour, van agafar les maletes cap a California es manté ben present amb gravacions com l'actual.
Encara recordo quan un dissabte a la tarda de 1992 vaig anar ràpidament a Castelló a comprar el Generation Terrorist en doble LP , en aquells temps que el vinil l'estaven matant i que anys després l'han fet ressucitar de nou, coses dels miracles.
Per sort nostra, el grup gal·lès no ha mort mai i tenen a la mà fer cançons especialment bones com DearStephen (quines guitarres!) i altres del nou àlbum, un treball variat i que després tantes gravacions no és només un disc més, és un molt bon disc.
Repassant alguns discs d'aquest XXI vaig a parar als Charlie Boyer and the Voyeurs (magnífic nom!) de Londres i que només van editar un parell d'àlbums pel segell Heavenly.
Les influències musicals i estètiques de la Velvet, Television, Doors i Echo and The Bunnymen van trobar en Edwin Collins el productor ideal pel seu primer LP que porta l'intens
Potent cançó que obre el tercer àlbum del grup de Brighton i que em recorda bastant als Field Music dels germans Brewis de Sunderland. Altres temes destacats els trobo en els singles presentats Building 650 i Cro-Magnon ,aquest un tema dens i fosc amb un beat que entra.
La resta del disc manté un so calmat, però també amb pujades intenses i agressives dins d'aquest post-punk de cambra on els Squid es mouen molt bé.
Els Cave Flowers són un grup del sud de Califòrnia i ara presenten el que és el segon àlbum.
El terreny del outlaw country, el swamp rock dels CCR (es nota en aquest tema) i alguna cosa dels Jayhawks trobem en aquest àlbum. Disc recomantat per l'amic Xavier.
El músic californià (i membre fundador de The Freewheelers) va editar el seu últim llarga duració el 2019 i ara torna amb Happiness For Beginners, el seu primer treball per Curation Records.
Power pop amb Rickenbackers i records a Petty en deu cançons (potser algunes massa llargues, poc elaborades i casolanes) però que ens deixen un bon gust en aquest àlbum que també compte amb la participació puntual de Jason Falkner.
Una Lilly Hiatt renovada torna en el que és el seu sisè disc i amb el qual mostra un canvi en el so pel treball a la producció de Coley Hinson (la seva parella) on la intensitat en les guitarres i espaioses veus semblen arribades d'aquell so del rock alternatiu de principis dels noranta, per altra part apareix el punt college rock sense oblidar moments pel country com la magnífica Man.
Disc guanyador que té en Shouldn't Be i Kwik-E-Mart els singles de presentació, i bones cançons com Ghost Ship que em recorda The Cars.
Fent un recorregut per algunes de les novetats de principi d'any, paro en aquesta d'aquest grup de Melbourne (Austràlia) i de la qual he llegit bones crítiques.
Psyche/Krautrock/Jam Rock/Funky en temes llargs i instrumentals on l'entusiasme al so còsmic és evident. Cosmic Seeds és el seu segón àlbum pel segell britànic.
I continuo amb alguns àlbums que m'han agradat de 2024 i que he descobert en les llistes de final d'any , en aquest cas també en la de Man the Van.
Aquesta gent són de Londres, i qui ho diria! , per la bona i prinicipal veu de Marco Cinelli (líder i primer compositor del grup) i la música semblen del sur dels Estats Units lloc on aquest cop han gravat el seu quart àlbum amb la coproducció de Rich Pagano.
Excel·lent treball on les individualitats instrumentals prenen protagonisme sense oblidar el compacte treball de grup i oferir-nos una enorme dosi de Rhythm & Blues i Soul.
Repassant la llista dels millors de 2024 de Man the Van i em trobo aquest magnífic àlbum de la Kelley Mickwee , artista americana i desconeguda per mi fins aquest moment.
Impecable southern soul , gravat als Church House Studios a Austin (TX)) amb la producció de
David Boyle.
Deixo a sota el link de Americana UK amb la crítica del disc, sense cap dubte un dels millors que he escoltat del 2024.
El grup de Portland (OR) liderat per Ripley Johnson segueix en la línea del cosmic country rock en el seu cinquè àlbum, cançons en la tradició Flying Burrito Brothers, Poco o uns acústics Grateful Dead on la pedal steel guitar de Barry Walker acaba donant un to paisatgístic i lànguid en certs moments, com també ho fa la veu de Ripley.
Sol y Sombra és un bon disc, ben tocat i produït encara que el trobo una mica lineal com els seus anteriors, potser un productor nou els hi donaria un altre so.
Una de les noves sensacions de l'indie jangle pop amb tocs de power pop i reminiscències a Teenage Fanclub entre d'altres són els londinencs Ex-Vöid (per cert quin nom més poc comercial) que ara han publicat el que és el seu segon àlbum.
La targeta de presentació és Swansea (que segons comenten el sol de guitarra és un a còpiade Dinosaur JR.) , la bona cançó que obre el disc , la resta una mica de tot i que també inclou Lonely Girls una versió de Lucinda Williams.
Bon treball encara que he trobat una mica llargs alguns temes.
Un treball menys immediat que el magnífic Ignorance (2021) i que es mou entre temes curts d'aire jazz amb minimalisme i cançons a mig temps com aquesta Body Moves o la magnífica Neon Signs que vaig posar fa alguns dies. Bon disc de l'artista de Toronto que recorda en alguns instants a una actual Rickie Lee Jones.
Tema que apareix en el nou disc de Patterson Hood (Drive-By Truckers) i que s'edita aquest mes de febrer, compte amb la participació de Waxahatchee, Wednesday i Lydia Loveless.
"I love the idea of having strings and woodwinds and other stuff you don't necessarily
associate with what the Truckers do" (Patterson Hood)
