Man the Van m'ha recordat que el grup escocès havia tret nou disc i aquest és el tema que obre la gravació liderada per Andrew Taylor, compositor i també productor.
En el seu espai de bandcamp es diu que tenen influències dels Wilco, The Jayhawks i Tom Petty, i jo afegiria les evidents dels Teenage Fanclub.
Una de les quatre cançons que apareixen al nou EP de Jeff Tweedy i que és l'avançament del nou i triple àlbum que sortirà el vint-i-sis de setembre amb el títol de Twilight Override (dBPM).
I jo pensava? , quina cançó em recorda aquest inici? , doncs la resposta és aquesta.
The Kinks - Waterloo Sunset (1967)
UN FORUM QUE HE TROBAT PER INTERNET DE 2005
Does Jeff Tweedy sound like Ray Davies?
Am I the only person that thinks that Jeff Tweedy's singing voice is very similar to Ray Davies'? My wife disagrees with me so we haven't spoken in weeks.
I'm a big fan of both of them, and I never really noticed a similarity. Certainly, they operate within the same limited range (which is not meant as a knock on them) but I would say that, besides the obvious difference - the accents - Ray's voice is much more silky smooth, where Jeff's is more gruff. Both use their instrument to great effect.
Feia temps que no seguia la música de Taj Mahal, i el Keb' Mo' és un semidesconegut per mi, he escoltat alguna cosa seva, però no m'he apropat de fons a la seva discografia.
Ara treuen nou disc junts i després que el primer com a duo aconseguis el
Best Contemporary Blues Album Grammy 2017.
Els músics estan superbs i tant les composicions com la gravació toquen un nivell molt alt.
He triat aquesta magnífica balada on destaca la veu (la segona) del Taj Mahal, i els cors que em recorden "els Poets" de Bobby Womack d'inicis dels vuitanta.
Si fa uns dies quedàvem entusiasmats pel nou disc de Van Morrison, ara uns altres veterans presenten aquest excel·lent Room On The Porch.
Banda americana, ara establerta a Nova York i que aquest Raspberry Moon es converteix en el seu tercer àlbum i segon per Third Man Records la discogràfica de Jack White.
En principi vaig llegir que el seu so estava entre el shoegaze i el power pop, i al sentir-lo penso que també té algo més, indie pop en la línia d'uns The Lemonheads, alguna influència en les melodies de Fountains of Wayne i el so americà dels noranta proper a Dinosaur Jr, Smashing Pumpkins i els Sugar de Bob Mould.
Un disc variat i vibrant que pateix d'una mica de baixada en les cançons finals, però que té moments magnífics com aquesta Julia's War o Letter to Heaven (des d'ara mateix una de les cançons de l'any d'elquartblog)
Amb aquest nou àlbum els de Mississippi celebren el vint-i-cinquè any del seu primer llançament, Shake Hands with Shorty (2000), i demà dia dos els podrem veure en directe a Barcelona dins de la seva gira espanyola.
Si estàs en el món dels Allman Brothers, Dr.John, Neville Brothers, J.J.Cale o Black Crowes, ets a l'òrbita d'aquest excel·lent banda liderada pels germans Luther i Cody Dickinson.
Per cert, m'agrada molt la base rítmica d'aquesta cançó i les guitarres, clar!
If They Can't Find the Way Then There's No Way Out
2025 - TAPETE RECORDS
No recordo si havia escoltat alguna música d'aquesta banda anglesa que es va formar l'any 1992 a Londres.
Un grup ja veterà liderat per David Christian i que està marcat per influències del jangle pop i mod (recorden als Television Personalities) i bandes posteriors com The Pale Fountains, Sinatras i també The Go-Betweens entre altres moltes coses.
L'any 2011 van editar Howl of the Lonely Crowd sota la coproducció d'Edwyn Collins.
Interessant treball de sabor inconfusiblement britànic.
Van Morrison presenta una estupenda selecció de temes nous que recorda una visita al passat de més de seixanta anys de carrera, i que a punt de celebrar el seu vuitanta aniversari ens trobem al de Belfast en plena forma (quina veu!) com ho demostra en tota la gravació de catorze cançons i que tanca amb la sublim Stretching Out , marca de la casa, clàssic!
Em va agradar el segon àlbum de l'artista de britànica i ara torna amb aquest nou també produït per James Trevascus i gravat en els estudis de Paco Loco en el Puerto de Santa Maria (Cadis).
Musicalment, és un pop rock de so agradable que recorda produccions actuals a l'estil de Lilly Hiatt, una mica AOR i també "radio friendly" com aquesta Moon Explodes que entra bé encara que la trobo poc vibrant , com tot el disc en general.
No es pot dir que el músic de Los Angeles no sigui productiu, ja que aquest és el seu dissetè àlbum des del dos mil set, i després d'algunes gravacions una mica fluixes , l'home sempre busca camins diferents no sempre amb encert, ara arriba amb Possession una de les gravacions més destacades de la seva carrera.
Molt de glam , molt Beatles , marcadament Bolan sense oblidar els Beach Boys corren per la gravació, i fins i tot entre en el perill d'imitar descaradament la Ziggy Stardust de Bowie amb The Big Day, però se li perdona.
Magnífica Buildings (so alternatiu dels noranta) en aquest clip que ha estat dirigit per
Matt Yoka, col·laborador de Segall en altres ocasions.
Ens arriba el nou i excel·lent single de l'àlbum titulat Who is the Sky?, que sortirà el pròxim dia cinc de setembre.
Musicalment, recorda el període Little Creatures dels Talking Heads , amb aquest sabor folk, caribeny i també coral amb el protagonísme destacat de les cordes i del metall.
Byrne sobre la lletra:
“Someone I know said, ‘David, you use the word “everybody” a lot.’ I suppose I do that to give an anthropological view of life in New York as we know it. Everybody lives, dies, laughs, cries, sleeps and stares at the ceiling. Everybody’s wearing everybody else’s shoes, which not everybody does, but I have done. I tried to sing about these things that could be seen as negative in a way balanced by an uplifting feeling from the groove and the melody, especially at the end, when St. Vincent and I are doing a lot of hollering and singing together.
Molta música de rel americana que sembla sortida de California, però que es produeix al Regne Unit l'edita el segell londinenc Loose Music, com són alguns discos de Danny & The Champions of the World, The Hanging Stars i ara el segon dels Brown Horse.
El grup cita com influències a Lucinda Williams, Jason Molina, The Breeders I Silver Jews a parts iguals, i posteriorment a les bones crítiques obtingudes pel seu primer, crec que aquesta nova proposta del grup de Nowich sona prou atractiva dins d'aquest terreny de l'indie folk rock i l'alt-country.
Ja fa tres anys que Ezra Furman va editar el magnífic All of Us Flames (2022), gravació posicionada en el número dos dels MILLORS ALBUMS DE 2022, i ara torna amb aquest nou disc que defineix en part com:
"...variacions de l'experiència de perdre completament el control, ja sigui per debilitat, malaltia, misticisme, BDSM, drogues, desamor o simplement vivint en una societat malalta amb els ulls oberts".
Des de la solemnitat, el dramatisme i ho histriònic, la veu de Furman és cabdal en aquest treball i que dins del so indie actual pot recordar al Bowie dels inicis, la Velvet, el Glam dels setanta o la influència de Lou Reed molt notòria en aquest bon tema, Power of the Moon.
Ara que estem comentant el nou àlbum de versions del Paul Weller, no m'he pogut reprimir en posar aquesta meravella de cançó que segons l'ordre dels temes que coneixem és la que obre el disc que sortirà el pròxim mes de juliol.
El nou àlbum de Paul Weller sortirà el pròxim vint-i-cinc de juliol i està dedicat a versions de cançons d'altres artistes i aquesta és la llista de temes.
1. Handouts in the Rain (Richie Havens)
2. Small Town Talk (Bobby Charles)
3. El Dorado (Eamon Friel)
4. White Line Fever (The Flying Burrito Brothers)
5. One Last Cold Kiss (Christy Moore)
6. When you are a King (White Plains)
7. Pinball (Brian Protheroe)
8. Where There’s Smoke, There’s Fire (Willie Griffin)
9. I Started a Joke (Bee Gees)
10. Never the Same (Lal and Mike Waterson)
11. Lawdy Rolla (The Guerrillas)
12. Nobody’s Fool (The Kinks)
13. Journey (Duncan Browne)
14. Daltry Street (Jake Fletcher / PP Arnold)
15. Clive’s Song (Hamish Imlach)
Produced and arranged by Steve Cradock
Engineered by Steve Cradock and Charles Rees
Mixed by Charles Rees and Steve Cradock
Recorded at Kundalini Studio and Black Barn Studio
El de Cincinnati continua trepitjant fort amb el seu inconfunsible funk com en aquest nou treball en el que es fa acompanyar d'una colla de rappers i altres que senzillament desconec a excepció de Snoop Dog i potser algun altre.
Un treball més dins de la gran discografia d'un dels "baddest boys" del funk.
En aquests temps de tanta oferta musical disponible i que molta d'ella la passes de llarg sense poder assimilar, es fa gratificant quan trobes una gravació com aquesta.
Tristan Armstrong de Toronto i que se'l coneix per formar part dels The Actual Goners ara s'estrena en aquest exquisit àlbum al seu nom.
Power pop, alguns temes acústics (com aquest magnífic del clip amb brillant final de guitarra i melodia) i pop rock amb energia es presenten en The Lonely Avenue que ja des d'ara és un dels favorits d'elquartblog a estar en la llista dels millors de l'any.
Fa ja vint-i-sis anys que el grup de Gal·les liderat per Kelly Jones va treure el seu primer (bé era el segon , però és el que els va donar a conèixer) disc, titulat Performance And Cocktails (1999), des de llavors els vaig seguir un parell d'àlbums per posteriorment perdre el contacte amb les noves gravacions fins el dia d'avui que he quedat prou satisfet amb aquest nou treball i especialment amb cançons com There's Always Gonna Be Something.
Per moments recorden els Manic Street Preachers (evident amb Make It Your Own) , com també podrien estar en l'òrbita d'un Paul Weller o coetanis com els Travis.
This music is joyful and foreboding, cybernetic and deeply human, carrying an implicit note of defiant optimism in their refusal to bow to convention or received wisdom. Fronting it all is Satomi Matsuzaki’s inimitable alto, whose plainspoken calm can seem strangely outside of the band’s maelstrom. Deerhoof is defined by such paradoxes. (bandcamp)
Una de les cançons destacades de l'excel·lent nou treball de Mike Scott i els seus
The Waterboys.
"......the beautifully bizarre Life, Death and Dennis Hopper, a sprawling ’60s fantasia celebrating the life and work of the oft-misunderstood countercultural icon and infamous movieland madman. The album, a fragmentary psycho-pop opera, is abuzz with tongue-in-cheek pseudo-beatnik babble and infectious hooks, Scott paying devoted homage to Hopper and his legendarily iconoclastic artistic spirit." (Under the Radar)
Produced by M. Ward, Owls, Omens, and Oracles is a transformative record coming on April 11, 2025. Featuring vocals from The Blind Boys of Alabama, and an excerpt from Valerie’s book Maps for the Modern World. This album is a full-circle moment, revisiting her indie roots while still pushing forward with an evolved sound. It centers on a joyful and spiritual outlook, celebrating growth and resilience - an album that is meant to inspire, heal, and unite people through shared emotions. (bandcamp)
Sentint aquesta intensa, dramàtica i introspectiva cançó que obre el nou disc de Perfume Genius es nota que la influència musical de Michael Hadreas amb Seattle (la ciutat del grunge) i més concretament de Kurt Cobain és significant, com també ho és la de l'Elliot Smith.
It's a Mirror es va anunciar el passat mes de gener i ha estat gravada, com la resta de l'àlbum, en els Sound City Studios de Los Angeles
Produït per Blake Mills (Fiona Apple, Laura Marling, Weyes Blood, Alabama Shakes, Etc.), Glory és el setè àlbum del músic americà on també participen Aldous Harding, Jim Keltner, Meg Duffy y Gregory Uhlmann.
S'acaba d'editar aquest original clip d'una de les cançons destacades del Manning Fireworks (2024), un dels millors àlbums d'indie rock que he sentit en els últims anys.
VÍDEO
Produced & Directed by Lance Bangs
Edited by Ethan Van Der Merwe
MÚSICA
Written by MJ Lenderman
Produced by MJ Lenderman & Alex Farrar
Recorded by Alex Farrar at Drop of Sun in Asheville, NC
Mixed by Alex Farrar
Mastered by Greg Obis at Chicago Mastering Service
Potent cançó d'entrada del nou, variat i excel·lent àlbum del cantant i bateria de Boston.
En nou cançons aquesta magnífica banda ens porta roots rock & power pop d'alt nivell que conviu musicalment en el món dels primers Wilco, els Golden Smog, The Jayhawks o els Old 97's.
Folk Rock de caràcter acadèmic fet per a joves músics en edat de conservatori, tot sona correcte en aquesta proposta amb rels en el so Canterbury, els musicals, la campinya anglesa i Sandy Denny encara que aquest single que obre el disc és pur Beatles.
Una mica hippie sense ser-ho , un disc que pots gaudir o el pots avorrir d'un grup diferent com possiblement únic en el món de la música pop de cambra d'avui, fins i tot és curiós en el segell que l'han editat.
No coneixia els Deep Sea Diver de Seattle com tampoc la seva líder (Jessica Dobson) que ha estat tocant amb els The Shins o de gira amb els Pearl Jam entre altres col·laboracions.
Com ja vàrem comentar aquesta What Do I Know (amb aquesta punxant guitarra)és una de les destacades d'aquest àlbum, un treball d'impecable producció que em recorda el so dels vuitanta amb aquell regust de comercialitat notable i ben feta.
Billboard Heart serà possiblement un dels discos de l'any dins de la música pop rock alternativa.
Una nova proposta del post-punk/gothic/electrònica que s'està fent al Regne Unit és el nou i primer àlbum de la londinenca Jo Jo Orme que es presenta amb el nom artístic de Heartworms.
Si no vaig equivocat aquest és el primer disc que The Horrors editen pel segell Fiction el mateix que va crear Chris Parry, a part de productor y manager dels The Cure entre altres.
Els The Horrors que tenen molt de The Cure com també d'altres bandes anomenades gòtiques tipus Flesh for Lulu van gaudir el seu moment ja fa uns anys amb Primary Colours (2009), i la posterior confirmació que va arribar amb Skying (2011).
Night Life és el setè àlbum del grup i ens porta un post punk electrònic dins del seu camí conegut de sonoritat densa i gòtica.
Després de més de trenta anys de carrera i havent format part dels Screamin' Cheetah Wheelies i els Old Crow Medicine Show entre altres aparicions, arriba el que és el seu seté àlbum en solitari.
Una gravació consistent on s'imposa la magnífica veu de Farris que sostinguda per la brillant exposició dels instruments ens entrega un ferm repertori on soul, blues, gospel i roots rock es troben.
Dels onze temes cal destacar una molt bona versió del Swingin' del Tom Petty & The Heartbreakers sense oblidar altres de pur Southern Rock com aquest Ease On que obre el disc.
Bon nou disc de l'artista de Tennessee que ha estat gravat als FAME Recording Studios,
El músic i productor d'Alabama deixa per un moment la seva banda per publicar aquest nou àlbum gravat als Electric Lady Studios de Nova York i amb la coproducció d'ell mateix i la Gena Johnson.
Isbell només s'acompanya de la guitarra per interpretar els onze temes que narren fets com la seva recent separació i/o reflexions sobre les conseqüències en la seva vida actual i futura.
Crimson & Clay és un dels temes més destacats del disc com es pot comprovar en aquest directe realitzat al The Capitol Theatre Port Chester, NY.
