De tant en tant vas descobrint artistes desconeguts (o pràcticament) que van editant música que t'enganxa com és el cas d'aquest disc de l'artista de Chicago.
Bon power pop melòdic que ha estat escrit en diferents etapes, gravat en el seu home studio i editat ara en el 2025.
Per seguidors de Jason Falkner, The Posies i repertori de l'estil.
Disc de presentació d'aquest grup de Liverpool amb referències musicals en la línia dels Pale Fountains, Shack, The Coral i altres grups d'aire jangle/folk/psicodelia amb regust 60s.
Van treure el seu últim disc a 2014 i ara (fa uns mesos) John Stirratt i Pat Sansone de Wilco tornen amb un nou disc produït per Sansone.
Una bona exhibició de soft rock amb elements jazzístics, folk rock i americana que segons es diu en el seu bandcamp té punts de referència amb artistes com Nick Drake, David Crosby, Carol King, Beach Boys.
La revista Shindig! és fan del pop i el garatge dels seixanta entre altres coses i en el seu últim número destaca el treball dels canadencs (de Toronto) com a disc del mes amb 4/5.
Influències: The Lemon Twigs, The Raspberries, Kinks, Beatles entre d'altres.
L'australià torna en un altre portentosa gravació on power pop, surf i psicodèlia es troben de nou en aquest camí on les guitarres i les brillants melodies no paren de brotar, gran disc!
"Rather than resting on nostalgia, The Charlatans embrace their legacy and drive it forward – reshaping familiar sonic energy into something vibrant, purposeful and unmistakably new."
Ja fa casi vint anys que l'Evan Dando va signar el seu últim disc i ara des del Brasil ens porta aquest magnífic Love Chant.
Del Brasil és la seva actual parella, Antonia Teixeira, com també Apollo Nove el seu productor que ha treballat a la taula de gravació amb Bryce Goggin (Pavement, Antony and the Johnsons).
La cosa no va de Bossa nova , Dando no crec que arribi a això, el que si tenim és un ferm mostrari d'onze temes pur indie rock alternatiu, allò que va des de Dinosaur Jr. passant per Sugar fins la Juliana Hatfield i el Kurt en l'ADN, però en el segell pop del de Boston que trenta anys després encara manté viu el seu esperit musical i creatiu.
"I can't believe how well the album came out.It's got quiet bits, some riffs...I'm constantly trying to write more riffs in my songs. Once you become friendly with Keith Richards, you gotta put in some riffs." (EVAN DANDO) MOJO MAGAZINE.
Falkirk una petita població escocesa de trenta mil habitants és d'on venen els Brògeal amb el seu primer àlbum d'etiquetes d'indie/celtic, folk/punk amb ulls posats en els sons jangle dels vuitanta i amb Billy Bragg, els Levellers, Housemartins i els Pogues, clar, com principals referències.
Produït per Richie Kennedy (Ride, Interpol, The Murder Capital, The Libertines), TuesdayPaper Club ens porta la frescor d'aquells moments en què la música pop es mostra vibrant, natural i sense maquillatges.
"Like in the early 90’s, it feels like somethings brewing. On the back of this debut, Brogeal could well be the future. Who said the working class hero was dead, eh?"
"Sloan has perfected power pop. Compared to all other Sloan albums, Based on the Best Seller is right in line. Compared with everything else, it’s a 10".
"Freeman may sometimes feel like an outsider in New England, but having engaged with the myths and the history of the region, he has developed a new sense of self. It’s one that will thrill fans of inventive, guitar-driven alternative rock".
M'està agradant força aquest nou disc dels de Brooklyn i que segons escriu molta premsa serà la millor gravació de l'any, com també estarà a la llista principal d'elquartblog.
L'atractiu del grup , a part de la veu (em satura en alguns temes), és com combinen estils i influències musicals amb gran personalitat i originalitat artística, on hi ha moments que sembla una banda de acid/blues/rock de fa més de 50 anys i altres un grup de garatge/postpunk de l'àmbit indie de Nova York.
Referències artístiques moltes; Captain Beefheart, Talking Heads, Cave & The Bad Seeds (aquestes molt evidents en alguns temes com Trinidad), Spiritualized o si parlem de la veu de Cameron Winter trobem el record de Tim i Jeff Buckley entre altres).
Getting Killed no és un disc fàcil de sentir en qualsevol moment, però això no vol dir que no estigui entre els millors àlbums d'estudi gravats per les noves generacions en el 2025.
La Case ja porta anys en els escenaris i la gravació que la va donar a conèixer a un més ampli public va ser l'àlbum Blacklisted de 2002 on apareix Howard Helb entre altres convidats.
Ara arriba sota la seva producció amb nou disc on els primers temes (per mi la millor part del disc) recorden els moments pop dels seus treballs amb els The New Pornographers.
Similituts a la Rickie Lee Jones, la Rosanne Cash amb un petit toc de Costello no falten i arriben amb moments prou destacats com aquest imponent Wreck o Destination, peròtambé trobem cançons que tenen un punt apagat i uniforme, sobretot la segona part del disc.
"Neon Grey Midnight Green demonstrates that Neko Case remains fully engaged in creating music that is entirely her own. Her production here is especially noteworthy, as she works with the musicians of the PlainsSong Chamber Orchestra, a new sound for her, in seamless harmony with the rest of the group. The push and pull between Case’s desire to use unconventional songwriting ideas but continue to rely heavily on strong melodies makes this a fascinating record. It’s a strong contender for one of the year’s best albums."
Una de les bones cançons que s'inclouen en el nou àlbum, el quart de la seva carrera que es va iniciar al 2014 amb l'excel·lent Soul Power.
Psicodelia soul amb abundants arranjaments de cordes, teclats i veus es saluden, mentres Curtis Harding rodejat per una consistent banda ens porta el record dels grans del
"The guiding concept here is Harding is an astronaut who has been sent into space, and as he explores the cosmos, he can think of little besides the woman he loves, and how much he truly needs her, not simply for affection or comfort but as someone who helps him make sense of the obstacles of life." (AllMusic)
Si una cosa es pot dir del segon disc d'aquesta banda liderada per Ryan Davis és que ens trobem davant d'una gravació més que bona.
Alt country/cosmic folk transcorren en set temes que no et deixen indiferent i que van des de els sis als onze minuts, cançons que estructuralment poden recordar a Van Morrison, Dylan, Hiatt o artistes més recents com Bill Callahan i ejecutades amb varietat d'instruments envoltats del lideratge en la veu de Ryan.
Impecable treball d'aquest grup de Louisville (Kentucky).
"Ryan Davis’ second LP, New Threats From the Soul, establishes the singer as an essential voice in Americana and is for those on a soul-searching journey." (PopMatters)
Ryan Davis & the Roadhouse Band - New Threats from the Soul (Live in Cambridge)
Els Wednesday (liderats per Karly Hartzman i ara amb la puntual col·laboració de M.J Lenderman) de North Carolina presenten el seu nou disc , el setè de la seva carrera i el segon per Dead Oceans.
Una bona proposta de country/indie/alternatiu amb espurnes grunge.
"With a surge of apoplectic noise, Wednesday bite down hard, the payoff underlining the joined-up thinking behind the song’s structure and also the crushing power wielded by a special band. Rock records don’t come much better than this."
Avui ha sortit l'esperat triple àlbum del Jeff Tweedy, el cinquè al seu nom.
Per ara només l'he pogut sentir per sobre, són trenta cançons que s'han d'anar paint a poc a poc i pel que porto fins aquest moment puc dir que és un treball que m'està agradant, segurament no esperava una cosa diferent de bones cançons (bastant acústic sense grans arranjaments ni de corda , tecles o elèctrics) que és el que estic trobant.
Twilight Override té aquest punt d'introspectiu i una mica fosc on el folk rock fet amb caire indie es mostra de la millor manera.
No és només aquest superpopular single del grup d'Oldham (gran Manchester) que em recorda molt els Jam sinó tot l'àlbum, afegint el Hammond evidentment.
"La cançó explica la història d'una mare de classe treballadora, involucrada en una aventura extramatrimonial, que va donar com a resultat el suïcidi del seu amant (l'amant, en canvi, marxa de la ciutat a l'edició de ràdio)." (Wikipedia)
El clip va estar realitzat per Anton Corbijn , el fotògraf holandès que també ha treballat per Depeche Mode, U2 i molts altres, com també al NME.
Estupendo single d'un àlbum molt recomanable, el Life (1990).
Els de Manchester van treure un parell d'àlbums a inicis dels noranta, el primer titulat Turtle Soup tenia aquest enorme single que és sense cap dubte una de les millors cançons del pop anglès durant la dècada. Madchester sound!
Fa uns mesos Man The Van em va comentar de la qualitat d'aquest disc de la parella de soul nord-americana i ara fa poc el que havia gaudit del concert de Barcelona.
Soul, country soul , gospel i bluegrass estan presents en aquesta variada gravació magníficament interpretada per les veus de Michael Trotter Jr. i Tanya Trotter i on per mi destaca aquest monumental single que ens transporta al mon dels clàssics como Bobby Womack, Teddy Pendergrass, Patti Labelle, Al Green o Irma Thomas.
Els de Brooklyn i liderats per l'Adrianne Lenker són un dels grups d'indie folk del moment i aquest Double Infinity el seu sisè àlbum.
Bon treball que es beneficia de la producció a l'estudi feta per Dom Monks que li dona un toc dream pop (evident en el tema Words), sense anul·lar la seva identitat folk d'autor com aquesta "dylaniana" i excel·lent Los Angeles.
Bones melodies, lletres i rels posades al soft rock setanta del que és el quart àlbum del músic californià.
With a room fulla fine pickers and a set of Hollywood orchestral cues to kill for, Cory Hanson proclaims I Love People! His 4th solo album drills down (baby) on a dryly parallax worldview, with songs about all those people he loves and all the crazy things they get up to. As ringmaster for a circus show of classic folk and rock tropes, Cory tugs at our heartstrings with expert misdirection, embracing tradition by throwing it out, into the wind. (DRAG CITY)
Buddy Guy ha fet vuitanta-nou anys aquest mes de juliol sent ara mateix un dels grans mites del Blues que queda entre nosaltres i que en aquesta nova entrega (el seu primer LP es va editar a 1968) continua mostrant una portentosa veu així com esplèndida guitarra.
Per arrodonir aquesta treball tenim la participació de: Joe Walsh, Joe Bonamassa, Christone “Kingfish” Ingram, The Blind Boys Of Alabama com també Peter Frampton en aquest
It Keeps Me Young.
Gran disc!
“This album is about where I’ve been, it’s about where I’m going, and the people I learned everything from,” shares Buddy on the LP. “…Muddy, Wolf, Walter, Sonny Boy, BB, I could go on and on. Before they passed, they used to say, “Man, if you outlive me, just keep the Blues alive,” and I’m trying to keep that promise.” He continues, “Now, I can’t kick my leg up high as I used to, or jump off the stage like I did in my 20’s and 30’s, but I’m going to give you everything I got as long as I got it.” (Buddy Guy)
És la cançó de Richie Havens que obre el nou disc de versions del Paul Weller i a part de ser una de les més destacades (i conegudes per mi) tenia ganes de sentir-la encara que m'he emportat una petita sorpresa, la participació de Declan O’Rourke com a segona veu.
El resultat del final no és de cap forma dolent inclús diria que és atrevit i evidentment diferent de l'original.
La resta del disc l'aniré sentint a poc a poc , un disc de versions no és fácil i més quan no coneixes (com el meu cas) algunes d'elles, potser el que noto d'entrada és un so més calmat i menys soul que l'excel·lent Studio 150 (2004).
Fa més de trenta anys que el grup de New Jersey va treure el seu primer àlbum, música que mostrava una forta influència de grups dels seixanta; Beatles, Byrds, Zombies, Who, i més, l'esplendor del pop i el rock amb puntuals dosis de psicodèlia més garatge i que ara ens segueixen oferint en aquest magnífic nou disc de dotze cançons.
The Grip Weeds han gravat un altre potent i melòdic treball per gaudir-lo molt.
A mesura que passen els anys i en els seus discs en solitari, cada cop es sembla més a Dylan i Lou com ja passava en els temps de The Go-Betweens, o també aqui als Talking Heads en el tema Good Cry.
Tell it Back to Me és una de les destacades (i bones) cançons d'aquest nou agradable i al mateix temps nostàlgic disc del músic australià.
Man the Van m'ha recordat que el grup escocès havia tret nou disc i aquest és el tema que obre la gravació liderada per Andrew Taylor, compositor i també productor.
En el seu espai de bandcamp es diu que tenen influències dels Wilco, The Jayhawks i Tom Petty, i jo afegiria les evidents dels Teenage Fanclub.
Una de les quatre cançons que apareixen al nou EP de Jeff Tweedy i que és l'avançament del nou i triple àlbum que sortirà el vint-i-sis de setembre amb el títol de Twilight Override (dBPM).
I jo pensava? , quina cançó em recorda aquest inici? , doncs la resposta és aquesta.
The Kinks - Waterloo Sunset (1967)
UN FORUM QUE HE TROBAT PER INTERNET DE 2005
Does Jeff Tweedy sound like Ray Davies?
Am I the only person that thinks that Jeff Tweedy's singing voice is very similar to Ray Davies'? My wife disagrees with me so we haven't spoken in weeks.
I'm a big fan of both of them, and I never really noticed a similarity. Certainly, they operate within the same limited range (which is not meant as a knock on them) but I would say that, besides the obvious difference - the accents - Ray's voice is much more silky smooth, where Jeff's is more gruff. Both use their instrument to great effect.
Feia temps que no seguia la música de Taj Mahal, i el Keb' Mo' és un semidesconegut per mi, he escoltat alguna cosa seva, però no m'he apropat de fons a la seva discografia.
Ara treuen nou disc junts i després que el primer com a duo aconseguis el
Best Contemporary Blues Album Grammy 2017.
Els músics estan superbs i tant les composicions com la gravació toquen un nivell molt alt.
He triat aquesta magnífica balada on destaca la veu (la segona) del Taj Mahal, i els cors que em recorden "els Poets" de Bobby Womack d'inicis dels vuitanta.
Si fa uns dies quedàvem entusiasmats pel nou disc de Van Morrison, ara uns altres veterans presenten aquest excel·lent Room On The Porch.
Banda americana, ara establerta a Nova York i que aquest Raspberry Moon es converteix en el seu tercer àlbum i segon per Third Man Records la discogràfica de Jack White.
En principi vaig llegir que el seu so estava entre el shoegaze i el power pop, i al sentir-lo penso que també té algo més, indie pop en la línia d'uns The Lemonheads, alguna influència en les melodies de Fountains of Wayne i el so americà dels noranta proper a Dinosaur Jr, Smashing Pumpkins i els Sugar de Bob Mould.
Un disc variat i vibrant que pateix d'una mica de baixada en les cançons finals, però que té moments magnífics com aquesta Julia's War o Letter to Heaven (des d'ara mateix una de les cançons de l'any d'elquartblog)
Amb aquest nou àlbum els de Mississippi celebren el vint-i-cinquè any del seu primer llançament, Shake Hands with Shorty (2000), i demà dia dos els podrem veure en directe a Barcelona dins de la seva gira espanyola.
Si estàs en el món dels Allman Brothers, Dr.John, Neville Brothers, J.J.Cale o Black Crowes, ets a l'òrbita d'aquest excel·lent banda liderada pels germans Luther i Cody Dickinson.
Per cert, m'agrada molt la base rítmica d'aquesta cançó i les guitarres, clar!
If They Can't Find the Way Then There's No Way Out
2025 - TAPETE RECORDS
No recordo si havia escoltat alguna música d'aquesta banda anglesa que es va formar l'any 1992 a Londres.
Un grup ja veterà liderat per David Christian i que està marcat per influències del jangle pop i mod (recorden als Television Personalities) i bandes posteriors com The Pale Fountains, Sinatras i també The Go-Betweens entre altres moltes coses.
L'any 2011 van editar Howl of the Lonely Crowd sota la coproducció d'Edwyn Collins.
Interessant treball de sabor inconfusiblement britànic.
Van Morrison presenta una estupenda selecció de temes nous que recorda una visita al passat de més de seixanta anys de carrera, i que a punt de celebrar el seu vuitanta aniversari ens trobem al de Belfast en plena forma (quina veu!) com ho demostra en tota la gravació de catorze cançons i que tanca amb la sublim Stretching Out , marca de la casa, clàssic!
Em va agradar el segon àlbum de l'artista de britànica i ara torna amb aquest nou també produït per James Trevascus i gravat en els estudis de Paco Loco en el Puerto de Santa Maria (Cadis).
Musicalment, és un pop rock de so agradable que recorda produccions actuals a l'estil de Lilly Hiatt, una mica AOR i també "radio friendly" com aquesta Moon Explodes que entra bé encara que la trobo poc vibrant , com tot el disc en general.
No es pot dir que el músic de Los Angeles no sigui productiu, ja que aquest és el seu dissetè àlbum des del dos mil set, i després d'algunes gravacions una mica fluixes , l'home sempre busca camins diferents no sempre amb encert, ara arriba amb Possession una de les gravacions més destacades de la seva carrera.
Molt de glam , molt Beatles , marcadament Bolan sense oblidar els Beach Boys corren per la gravació, i fins i tot entre en el perill d'imitar descaradament la Ziggy Stardust de Bowie amb The Big Day, però se li perdona.
Magnífica Buildings (so alternatiu dels noranta) en aquest clip que ha estat dirigit per
Matt Yoka, col·laborador de Segall en altres ocasions.
.jpg)
.webp.png)
